Sobre mi

El meu nom és Gemma. Vaig néixer un hivern de 1989 a Catalunya, lloc on m’he criat i crescut.

Sempre m’he envoltat de persones extraordinàries. Persones que, ja des de molt petita, despertaven en mi una curiositat innata per tot el que passava al meu voltant. M’animaven a creure, a ser feliç, a somiar, a ser lliure. Feien augmentar en mi el desig d’extreure tot el que el meu inconscient considerava oportú per l’aprenentatge de la vida.

Però a mida que el pas del temps s’evidenciava davant meu, que tot creixia i evolucionava (jo també), el món s’anava fent cada vegada més ingrat, menys creïble. Aquelles ganes descomunals d’aprendre s’anaven apagant poc a poc. De sobte, tot es veia limitat a un temari específic a l’escola o a l’institut, a unes directrius establertes per la societat, unes regles de joc de les quals és difícil sortir sense ser mal vist, jutjat o etiquetat de “boig”.

Vaig arribar a la universitat i vaig complir tots els passos al peu de la lletra. Però mentre tothom al meu voltant aconseguia endinsar-se amb “èxit” (aquesta paraula tan idolatrada per la societat) a les seves vides laborals i veien un futur palpable, estable i segur, jo sentia tan sols un buit enorme.

Va ser llavors, en una etapa plena d’inseguretats i una gran crisi personal, quan la vida em va colpejar fort. El meu pare va morir,  i tot i que va ser el més increïblement dur que he hagut de gestionar mai, em va donar una lliçó de vida. Lliçons de vida, després de la mort… Amb ell, també van morir totes les meves pors.

Havia intentat encarar el meu futur sota la mateixa perspectiva d’èxit que la gran majoria del meu entorn i la societat, arribar a obtenir una posició professional respectable, una feina fixa i que, a més a més, em proporcionés uns ingressos estables cada mes. Però aquesta opció, tot i ser la més respectada al meu voltant, no em respectava a mi mateixa, ni a la meva pròpia felicitat. Jo tenia altres inquietuds, altres plans per mi. El que em preocupava no era jo mateixa, sinó el que els altres dirien de mi. No era el meu somriure més pur, sinó l’aprovació i l’acceptació de la meva realitat per part del meu entorn.

Just en aquell precís moment, vaig reflexionar sobre la vida i la filosofia amb la qual m’agradaria viure-la, sobre la felicitat que tot ser humà voldria obtenir, sobre tot el que un vol arribar a ser i fer, sobre les meves aspiracions personals. Per més voltes que hi donés, arribava sempre a una mateixa conclusió: només tenim una vida. I és nostra.

Em va costar un cert temps digerir totes aquestes emocions, no us penseu que va ser un procés fàcil.

Però un dia vaig decidir agafar un avió i anar a Nova York. Sola. Sense res. Sense ningú. Simplement perquè sempre havia volgut anar-hi. Mai abans havia fet res similar. Em feia molt de respecte. Era la primera vegada que sortia d’Europa. La primera vegada que viatjava sola, i per tant de temps (sense bitllet de tornada). La primera vegada que m’afrontava a les meves pors i em deia a mi mateixa “vull fer-ho, i puc fer-ho”. I, sabeu què? Vaig sobreviure. I, a partir d’aquell moment, vaig saber que podia aconseguir tot allò que em proposés.

Des de llavors, he fet realitat molts dels meus somnis: publicar un llibre, co-fundar una associació sense ànim de lucre, co-fundar una empresa o viatjar per tot el món durant anys, entre moltes altres coses.

Era, en realitat, tan fàcil…

Sortir de la teva zona de confort fa por, però és possible. I tan de bo hagués tingut a algú al meu costat que m’hagués ajudat a entendre-ho. Algú que m’hagués acompanyat en aquest procés per agilitzar-lo i no perdre més el temps amb excuses que només em servien per ajornar els meus somnis.

Per això, el que més m’apassiona en aquest món ara mateix és ajudar les persones possible a fer el que a mi em va costar anys d’entendre: viure! Així. Sense més.

Vaig descobrir el coaching i m’he format per a poder ajudar com més persones millor a ser felices amb el que fan i el que són, a acompanyar-les en aquest procés perquè puguin viure una vida en sintonia amb el que senten i somien.

Perquè passa que, a vegades, no és necessari esperar un final per tancar una etapa. Tan sols fa faltar anhelar un principi…