Avui m’agradaria compartir un breu relat que vaig llegir fa un temps i que em va fe reflexionar moltíssim. Em va fer pensar molt sobre el comportament de l’ésser humà, sobre aquells refugis que ens creem nosaltres mateixos per por a una situació concreta o a algú altre, sobre aquestes màscares que portem posades i que creiem que ens protegeixen del món extern, però que acaben per ser la nostra propia presó.
No sé qui va escriure aquest relat, i per tant no puc fer-hi esment, però en tot cas és una joia de text i espero que us aporti, com a mínim, tot el que va despertar en mi el dia que el vaig llegir.
EL REFUGI
“He d’estar al·lucinant, sembla que les parets de l’iglú s’estrenyen”. Això va pensar un explorador que va viatjar fins a l’Antàrtida per a realitzar una investigació, i davant d’una forta tempesta es va refugiar en un iglú on va romandre uns dies.
No obstant això, el pensament de que les parets s’apropaven l’envaïa cada vegada amb més freqüència fins que es va adonar que no al·lucinava sinó que, en efecte, les parets de l’iglú s’aproximaven cada vegada més a ell ja que, com va descobrir més tard, la humitat de la seva pròpia respiració s’adheria al gel i l’engrossia.
La ironia el va fer riure: “Si no surto aviat d’aquí, el que és el meu refugi es convertirà en la meva tomba”.
De la mateixa manera, els éssers humans solem refugiar-nos en “alguna cosa” que al principi potser ens fa sentir segurs, però que acaba per enterrar la nostra naturalesa.
Amaguem les nostres pors darrere de certes justificacions o comportaments antagònics que amb el temps ens fan perdre el contacte amb la nostra pròpia essència (allò que som en realitat, i no allò que creiem que hauríem de ser).
I tu… fas servir màscara?
